divendres, 30 setembre de 2011

Orelletes

No sabria pas triar una recepta preferida d'infantesa, com ens demanen l'Alba i l'Íngrid de Film&Food, la txitxa que rasca, la xocolata desfeta, el lluç a la vasca, els macarrons... quedar-me'n amb una de sola seria impossible. però si hi ha una recepta que sens dubte em trasllada a la infantesa és la de les orelletes (aurelletes amb l'accent d'Anglesola) que feia el meu avi Pepe.

Tot i que no aixecava dos pams de terra, recordo que quan el meu avi feia orelletes era tot un esdeveniment. Recordo mirar-lo fascinada com feia anar el corró sobre el marbre de la cuina, a Vacarisses. Després les menjàvem amb els meus cosins, l'Alfons i la Laia. No sé si els petits les van arribar a tastar. Però aquell gustet d'anís, i aquella cruixentor... quin gran berenar!!


D'esquerra a dreta: iaia Ana, Enric, Marc, Alba, Ana, Alfons i Laia



Ingredients

350 g de farina
60g d'oli d'oliva
60g de sucre
1 ou
125g de bullit
pell ratllada de 1/2 llimona
un polsim de sal
5g de llevat quíic
1 rajolí d'anís

oli per fregir
sucre per empolsinar

Bullit: 
aigua
1 branca de canyella
2 anís estrellat
pell de 1/2 llimona

Com les fem?

Preparem el bullit infusionant l'aigua amb la canyella, l'anís i la pell de llimona. Ho deixem refredar.

Pastem la massa amb tots els ingredients. Fem boletes de massa amb les mans. Sobre una superfície enfarinada, o entre dos papers de forn, amb l'ajuda del corró, allisem les boles fins obtenir unes circumferències planes i primes.

Posem una paella o cassola de terrissa al foc amb oli abundant. Quan l'oli sigui ben calent hi fregim les orelletes d'una en una. Les escorrem sobre paper de cuina, i les empolsinem de sucre.

La recepta del meu avi va rondar durant molts anys pels calaixos de la cuina de Vacarisses. Malauradament ja fa molts anys també que en va desaparèixer. Aquesta recepta l'he tret del blog Masses dolces amb l'esperança que els orelletes d'Alcarràs s'assemblessin a les d'Anglesola. Tot i així, si la memòria no em falla,  les del meu avi tenien més gust d'anís.


30 comentaris:

  1. La foto és molt bonica, i les orelletes, segur que són una delícia!

    ResponElimina
  2. Quins records! A casa en feia la meva àvia, ella els donava la forma amb el genoll, per aquestes comarques ho feien així. I el gustet d'anís també s'hi notava molt. És que abans em sembla que tot era més bo, o almenys el record que en tenim ho fa més bo. Petonets!

    ResponElimina
  3. Quina colla pessigolla més maca!!!! i les orelletes les feia la meva mare molt semblants...quins records!!!petons i bon CDS

    ResponElimina
  4. una buena colla pobre abuela controlar a todos y yo no las he probado nunca estas orelletes, que buenos recuerdos nos traen las fotos eh?
    bon cap de setmana

    ResponElimina
  5. Que bones les orelletes Alba.
    Genial la historia.
    Petons maca.

    ResponElimina
  6. que bones,la veritat que es cert que aquell gust d'anís era molt bo,quina colla mes maca,si es que les iaies eren tot terreny.petons

    ResponElimina
  7. Oooooh, que entranyable!! M'encanta la foto... i sobretot del aurelletes (la meva iaia, nascuda a Flix, també ho xerrava tot amb AU jejeje). Tenen molt bona pinta... i tu la mateixa carona! :D
    Petonets
    Sandra

    ResponElimina
  8. Quina foto més entranyable. Em sembla que tots en tenim alguna d'aquestes fotos. Que bé, la recepta d'orelletes!!! A la meva cunyada li agraden molt i ja fa temps que pensava buscar la recepta. Em vens de perles!!!
    Gràcies guapa....

    ResponElimina
  9. Quina història més maca!
    A mi el gustet de l'anís als postres m'encanta, així que aquestes aurelletes també m'agradarien molt.
    Crec que tots tenim una foto semblant amb tots els cosins i l'àvia mirant!;DD
    La teva entrada m'ha fet pensar que hauria d'anar a fer bunyols amb la meva àvia. Potser d'aquí uns anys em sabrà greu no haver-ho fet.
    Petonets guapa!

    ResponElimina
  10. que maco, tots els cosins reunits.... a casa ja fa tant que no es fa...!!! i la recepta, ha de ser boníssima!!

    ResponElimina
  11. A Mont-Lluis i a Carcassona en vam tastar i ens agradaren molt. A València no se'n fan, i tinc rodant la recepta fins que trobe una estoneta lliure... i, ara, me'n faciliteu una de més personal (i llargament testada!). Moltes gràcies!!

    ResponElimina
  12. quin post més maco!!!! i la foto??? que mona nena!!!! tenies una cara pilla... les orelletes són boníssssimes, a casa recordo que la Moni li va donar per fer-ne i li quedaven genial!!!! molt bona idea!!!! molts petonets i bon cap de setmana

    ResponElimina
  13. Quina foto més entranyable, tots el cosins amb la iaia.
    Les orelletes han de estar força bones amb gustet anís.
    Petons.

    ResponElimina
  14. quina foto més maca!!!

    les orelletes tenen gustet d'anís i són un autèntic vici!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  15. Demà provaré de fer aquestes orelletes. M'espera una altra setmana de bledes.

    ResponElimina
  16. Fantàstics, aquets records d'infantesa.
    Petonets.

    ResponElimina
  17. Les orelletes són boníssimes...Jo també tinc fotos d´aquesta mena amb l´àvia i els cosins...Quins records, oi?

    ResponElimina
  18. Quins records... i quina sort tenir un avi tan espavilat a la cuina! El meu no sabia ni fer una truita :)
    El meu pare és de Montblanc i sempre explica que menjaven unes orelletes molt semblants, sobretot per Carnestoltes. Han de ser boníssimes!

    ResponElimina
  19. Recordar aquells plats de quan erem petits.
    Quina il-lussió. Quan i penso, s'ompla la boca encara d'aquells sabors i olors.
    Tenim que trasmetre aquestes receptes, al nostres petits.
    Petons

    ResponElimina
  20. Ohhh, com m'agraden les orelletes!A casa em van prohibir fer-les perquè deien que feia molt de merder, ja,ja,ja.
    Quina foto tan maca, quin munt de cosins. Nosaltres no en tenim!:(
    Molts petonets!

    ResponElimina
  21. Saps que em sembla que jo mai les he provat? Quina bona pinta i quin record més bonic! La foto m'encanta, quina feinada tenir tants peques tranquils!

    Per cert, què és la txitxa que rasca? jajajaja!! No ho havia sentit mai!

    Molts petonets i moltes gràcies per participar!

    ResponElimina
  22. Bravo!! Cuina de veritat, sense cap monserga!! De la que feien els avis i encara ens desperta tendresa :)

    ResponElimina
  23. res millor que les receptes vinculades als nostres records. Jo tinc una de "roscos" de la meva àvia q és el meu tresor particular.

    ResponElimina
  24. Els records amb els avis són els millors, i les Orelletes m'encanten, això que no les he fet mai però són un postre molt especial per mi. Així que m'apunto la recepta, perquè tinc ganes de fer-les. El meu avi també en deia aurelletes, era de Vallfogona de Riucorb!
    petonets!
    Bet

    ResponElimina
  25. Una delicia les orelletes... i també quins records!!

    ResponElimina
  26. estos dulces crujientes me encantan y ya me encantaban de pequeña, que recuerdos!!!! besos

    ResponElimina
  27. No n'he provat mai però han de ser boníssimes!
    Quina gràcia aquestes fotos, oi? Quants anys que han passat i que grans ens hem fet, oi? jejejejeje. I aquí, cuinant com unes possessas!

    ResponElimina
  28. Mmmmm! Què bones! Tan dolcetes i cruixents. A mi els dolços amb anís em perden...

    Petons!
    Anna

    ResponElimina
  29. Hola familia guapa

    gràcies per compartir aquesta cosa tant bona, anoto la recepta, tenen molt bona pinta

    mil petonets Susanna

    ResponElimina
  30. Quins records!!! I que bones amb el toquet d'anís

    ResponElimina